diumenge, 26 de juliol del 2009

Els camions de Ca l'Uñó de Ripoll (Girona)

La comarca del Ripollès gaudia des de principis de segle d'una forta implantació industrial basada en els dos sectors més importants aleshores a Catalunya: un gran nombre d'empreses tèxtils, algunes de les quals constituïen colònies a les ribes dels rius Ter i Freser, i una important indústria del metall, la qual té una llarga tradició històrica al Ripollès ja que es proveïa de les mines de ferro del massís del Canigó, entre les comarques del Conflent, del Vallespir i del Rosselló.

Aquesta comarca, i més concretament la vila de Ripoll, van viure uns anys de gran prosperitat econòmica després d'acabada la guerra civil del 1936-1939. Les condicions eren francament favorables per a que els industrials podessin guanyar diners a cabassos sense escarrassar-se pas gaire. Un mercat molt protegit de les importacions estrangeres, una intervenció estatal en l'assignació de la matèria prima i la producció molt intensa, unes condicions laborals molt desfavorables pels treballadors amb llargues jornades i baixos salaris sense el dret de vaga, o una baixa pressió fiscal i reduïdes cotitzacions a la Seguretat Social, entre d'altres factors, van provocar un revifalla industrial important.

Tanmateix, arran de la crisi del petroli de l'any 1973, aquestes circumstàncies serien una de les causes del declivi d'alguns sectors industrials a Catalunya, amb una gran presència tant pel que fa al nombre d'empreses com als treballadors que ocupaven; el tèxtil o la metal·lúrgia en són els dos exemples paradigmàtics. Era evident que els sectors més protegits per l'Estat d'ençà dels anys 1940 no havien fet gaire esforços per a ser empreses competitives i capdavanteres, sense capacitat de poder fer front a les empreses estrangeres.

Durant aquests anys de prosperitat, la vila de Ripoll gaudia de comerços i establiments emblemàtics, talment com el mític HOTEL CONTINENTAL, del carrer Sant Pere, amb la seva porta giratòria que tant agradava als parroquians; un altre dels comerços emblemàtics d'aquesta època daurada de la vida ripollesa fou la botiga del senyor Josep Uñó i Codina, ubicada a la plaça de l'Ajuntament, just al davant del Monestir de Santa Maria de Ripoll, un dels indrets més cèntrics d'aquesta vila.

El comerç de la família Uñó es dedicava bàsicament a la venda de fruita i verdura fresca, bacallaneria i conserves. Disposava de dos camions que diàriament baixaven fins al mercat del Born de Barcelona i enfilaven de nou cap a Ripoll carregats de fruita i verdura, al qual venien tant a les altres botigues de Ripoll com directament als vilatans.

camions de Ca l'Uñó de Ripoll (Girona)
Aquesta fotografia, presa en la celebració de la festivitat de Sant Cristòfol, hi ha els dos camions de Ca l'Uñó: un Leyland Comet, el mític camió de la dècada dels anys cinquanta, comprat nou a Bilbao cap als anys 1955-1956; i un camió Dodge, conegut popularment com "Dodge carnero" la cabina del qual no és pas la original; tal vegada fou una de les cabines que fabricava TALLERES NÁPOLES SA de Saragossa, o d'algun carrosser de les comarques gironines ja que aquest camió se li havia hagut de rectificar el motor i altres peces mecàniques.

Aquest comerç van tancar ja fa una pila d'anys essent substituïda la seva activitat per l'empresa FRUITES CAPDEVILA, la qual cada dia carrega fruita i verdura a MERCABARNA en un modern Scania trailer, que distribueix pels comerços de la comarca del Ripollès.

Scania a Ripoll (Girona)

dimecres, 22 de juliol del 2009

Una troballa a Sant Quirze de Besora: el Pegaso 1095 de LA FARGA DE BEBIÉ

L'any 1895 el suís Edmund Bebié i Wild va comprar l'antic molí de Rocafiguera, en un meandre del riu Ter, al municipi de Les Lloses (Ripollès), per a instal·lar-hi una fàbrica de filatura i cotó, "Hilados y Torcidos Edmundo Bebié SA", si bé la colònia fou coneguda popularment com "Els suïssos" i el poble com La Farga de Bebié.

Aquesta colònia, avui dia pràcticament deshabitada, constitueix un notable exemple d'una magnífica arquitectura industrial d'influència helvètica. En aquest sentit, els propietaris de les colònies tèxtils acostumaven a construir-la segons l'arquitectura de llurs països d'origen, talment com la colònia de Borgonyà, dita "els anglesos", l'urbanisme de la qual segueix les pautes i gustos de les casetes angleses unifamiliars amb uns carrers endreçats i una remarcable i assolida integració en el paisatge.

La Farga de Bebié estava bastida al marge de l'antiga N-152 que enllaçava Barcelona amb Ripoll, estant separada les cases dels treballadors de la fàbrica pel riu Ter, a la qual s'hi accedia per una palanca. També disposava d'una estació de la línia de Tren de Barcelona a Puigcerdà. En els anys de màxim esplendor, cap als anys quaranta i cinquanta, aquesta colònia arribà a tenir més de mil ànimes, moltes de les quals eren oriündes de Galícia i Lleó. Cap a la dècada de 1950, aquesta colònia va esdevenir un poble amb un economat, diverses botigues de queviures i roba, perruqueria, carnisseria, escola bressol, col·legi i oficina bancària; també disposava d'un cinema i teatre, així com una fonda, la qual va tancar l'estiu del 2007 per la jubilació dels responsables; També hi havia una església i una caserna de la Guàrdia civil, la qual tenia la doble finalitat de garantir l'ordre social i els maquis, força actius en aquestes contrades durant la dècada de 1940 i començaments dels anys 1950.

A mitjans dels anys 1970 i començaments de la dècada de 1980, s'inicia una paulatina decadència per la crisi del sector tèxtil, amb successives reduccions de personal, progressiu abandonament dels habitatges i tancaments dels comerços -la darrera botiga va tancar l'any 1989-. Aquesta decadència va anar acompanyada d'un incendi a la fàbrica, i de diversos canvi de l'accionariat de l'empresa tèxtil. Tots els esforços i inversions realitzats per a dotar l'empresa de les màquines tèxtil més modernes van ésser endebades; el març de 2008 la Farga de Bebié, una empresa tèxtil centenària, tancava les portes definitivament.

Com no podia ser altrament, una empresa de la importància i productivitat industrial de la Farga de Bebié disposava d'una important flota de camions pròpia que cada dia transportava les matèries acabades fins a Barcelona per a ser distribuïdes o exportades. Aquests camions ja fa molts anys que van desaparèixer. Tanmateix, casualment l'altre dia vaig descobrir darrera d'un prat del restaurant La Cugulera, just a l'entrada de Sant Quirze de Besora, un Pegaso 1095, matriculat l'any 1972, la darrera ITV del qual és de l'any 1993. La sorpresa fou notable, ja que pensava que tots els camions d'aquesta empresa tèxtil havien estat desballestats.

Si bé aquest Pegaso 1095 es troba semidesballestat, encara conserva la caixa típica de transport d'acabats tèxtils; també és remarcable els colors característics blancs i vermells que identificava l'empresa

Pegaso 1095 abandonat a Samt Quirze de Besora (Barcelona)

Pegaso 1095 a Sant Quirze de Besora (Barcelona)

Pegaso 1095 a un prat de Sant Quirze de Besora (Barcelona)

Pegaso 1095 a Sant Quirze de Besora (Barcelona)

Avui dia la Farga de Bebié ofereix un aspecte molt trist i llòbrec: allà on hi havia hagut vida i activitat, solament hi resten habitatges tancats i deshabitats, víctimes de l'espoli, naus industrials tancades i barrades, locals buits i deixats. El desballestament d'aquest Pegaso 1095 constitueix un fidel i exacte reflex de l'ensorrament de la FARGA DE BEBIÉ i del sector tèxtil a Catalunya, l'activitat productiva que va permetre a aquest país protagonitzar una revolució industrial a mitjans del segle XIX, i que anà acompanyada d'una mentalitat i estil de vida: el vell ordre industrial amb les llargues i esgotadores jornades a la fàbrica, el soroll constant de la maquinària i la vida marcada per les sirenes que indicaven reglamentadament els horaris de l'inici i acabament de les monòtones activitats, com el canvi de torn a la fàbrica o l'entrada al col·legi.


dilluns, 20 de juliol del 2009

Celebració de la festivitat de Sant Cristòfor a Llanars (Girona)

El passat diumenge dia 12 de juliol ens arribarem amb la Montse fins a Camprodon per a firar quelcom al mercat setmanal; després anàrem fins al municipi de Llanars per a gaudir de la Trobada de motos clàssiques d'aquesta vila ripollesa que enguany celebra la segona edició.

La Vall de Camprodon ofereix un gran ventall d'activitats per als nombrosos turistes i estiuejants que gaudeixen d'aquests paratges meravellosos. A diferència d'altres valls de la comarca del Ripollès, com és la Vall de Ribes, la Vall de Camprodon disposa d'una excel·lent infraestructura de serveis i distraccions que constitueix un gran atractiu: unes bones carreteres, una bona oferta gastronòmica, unes bones rutes per fer excursions a peu i a cavall, un camp de golf a Camprodon mateix, una arquitectura singular com és el Passeig Maristany, uns comerços selectes i de qualitat, uns poblets deliciosos amb una arquitectura i urbanisme modèlics, entre d'altres. A més, durant l'estiu s'organitzen nombroses activitats per als estiuejants com concerts a l'aire lliure, trobades diverses o concursos de tota mena.

Aprofitant la celebració de la festivitat de la benedicció de vehicles per Sant Cristofor, s'ha celebrat enguany a Llanars la segona Trobada de motos clàssiques, amb un gran èxit de participació: hi havia moltes motocicletes i força autos clàssics curosament restaurats; des d'un Seat 1500 a un exclusiu Jaguar biplaça descapotable de la dècada dels anys 1950, passant pels habituals MG i Triumph anglesos o un Renault Caravelle spyder.

La Festa de Sant Cristofor celebrada el passat 12 de juliol de 2009 a la plaça de la vila de Llanars, fou a càrrec de Lluís Suriñach i Suñé, mossèn gairebé centenari, qui va beneir pacientment i acompanyat de dos escolanets tots els vehicles que participaren en aquesta Trobada. Entre els vehicles participants hi hagué aquesta furgoneta Citroën pertanyent al MOTOR ANTIC GARROTXA. Fotografia on es veu mossèn Suriñach juntament amb un escolanet ja granadet beneint aquesta furgoneta clàssica i la grua que l'acompanyava de reforç:

P1010111

P1010110


Fotografia de la part del darrera de la furgoneta Citroen:

P1010113


A Llanars també vaig poder fotografiar aquest bonic tractor Ebro:

P1010109

P1010115

Històricament, la celebració de Sant Cristòfor havia estat molt sentida a Catalunya, constituïnt-se fins i tot un Montepio per a satisfer les necessitats dels conductors. Durant els anys 1950 i començament dels anys 1960 fou una festivitat amb un gran ressò popular i profund sentit religiós, en part també imposat des del propi Estat. Posteriorment, aquesta festa entrà en una crisi amb una progressiva davallada de participants.

Tanmateix, avui en dia la celebració de Sant Cristòfor ha tornat a rebrotar amb un accent molt més festiu i lúdic. Crec que encara manté llur caràcter religiós original, si bé s'ha transformat i evolucionat envers una festivitat on els propietaris dels vehicles clàssics tenen un motiu per a gaudir i lluir dels seus autos i motocicletes. En aquest sentit, ocorre quelcom de semblant amb la festivitat de Sant Antoni Abat i la festa dels Tres Tombs, molt arrelada a Catalunya, la qual originalment era associada als animals de treball i que avui dia s'ha transformat en la festa dels animals de companyia.

divendres, 17 de juliol del 2009

Balanç de mig any del bloc

Aquest bloc va iniciar llur activitat a començaments de gener d'enguany; a la tardor de l'any 2008 estava sopant al Restaurant Can Costas del municipi d'Ogassa-Surroca, bonic i recomanable poble ripollès famós per les seves antigues mines de carbó, tancades des de l'any 1975, quan vaig preguntar-li a la mestressa del restaurant si tenia pas cap fotografia de camions antics. La mestressa rient va presentar-me al seu pare, qui, parsimoniosament, va mostrar-me dues fotografies de dos camions que havia tingut acabada la guerra civil, exposant-me els seus records i vivències. De sobte, vaig adonar-me que si aquesta petita història no es recollia en un bloc, el seu record es perdria indefectiblement. Les fotografies d'aquests dos camionets són inserides al segon article d'aquest bloc.

Des del gener fins ara, i havent transcorregut més de 7 mesos, crec que cal fer balanç del funcionament del bloc. Com no pot ser altrament, no em pertoca valorar el contingut ni la qualitat; endemés, la temàtica escollida certament no és gaire popular. Si bé aquest bloc l'he creat com una activitat purament de lleure i amb la intenció de recollir i explicar històries de transportistes i llurs vehicles, el número de visites creixents crec que palesa un cert interès per part dels afeccionats a aquesta temàtica. Tampoc he volgut centrar-me en els vehicles sinó que he volgut donar una visió més ample de tot el món que envolta una activitat com el transport a Catalunya; aquesta ampliació de continguts també pretén fer-lo més atractiu a un major nombre possible d'interessats en aquesta temàtica. També haig de confessar que els magres coneixements tècnics no em permetrien fer un bloc centrar especificament en els vehicles.

Una de les altres sorpreses que he tingut ha estat la procedència de les visites; aquest bloc rep bàsicament visites de l'Estat espanyol, centrades en les ciutats de Barcelona i rodalies, Madrid i Girona; també hi ha nombroses visites de Brasil; tenim un afeccionat argentí que ens visita cada setmana; i un senyor d'Argelia que també li plau de visitar-nos. De Paris també rebem algunes visites; i d'Alemanya també tenim la sort que ens segueixen. Aquesta circumstància ha justificat que s'hagi instal·lat un traductor automàtic al respectiu idioma.

Finalment, també vull esmentar que el periodista i crític d'art Carles Guerra, en un article aparegut en un monogràfic sobre els Pirineus publicat pel diari LA VANGUARDIA a mitjans del mes de juny passat, va comentar amb intel·ligent ironia un article d'aquest bloc sobre els camions de l'empresa FONTAGA SA que comercialitza l'AIGUA DE RIBES; en aquest article, el Sr. Guerra exposava que la marca Pirineus ja no es trobava a la publicitat, la qual provoca una certa malfiança entre els consumidors, sinó en els comentaris dels blocs; afegia que la publicitat que aquest bloc realitzava de l'AIGUA DE RIBES no era pas per les qualitats cristal·lines de l'aigua d'aquesta empresa, sinó per la flota de camions que tenia: un bonic Iveco Stralis, unes tractores Scania, un Volvo de tres eixos molt adient per a circular per una carretera com la C-17 o el Pegaso Tecno, un dels millors camions fabricats per ENASA.

El darrer camió Pegaso Tecno de l'empresa AIGUA DE RIBES, que el crític d'art Carles Guerra esmenta en un article publicat a LA VANGUARDIA, aparcat al barri d'Engordans de Ripoll:
Pegaso Tecno a Ripoll (Girona)
Des d'ací, vull expressar el meu agraïment a tots els qui m'han ofert desinteressament fotografies, catàlegs i informació per a confegir els articles; també a tots els visitants que gaudeixen del contingut d'aquest bloc, atès que la seva presència constitueix un gran estímul per a continuar aquesta tasca.

dijous, 16 de juliol del 2009

AGRAÏMENT PER LA IDENTIFICACIÓ D'UN CAMIÓ DE "TRANSPORTS CARBONELL"

En un anterior article sobre els camions que havien pertangut a l'empresa TRANSPORTS CARBONELL, de Ribes de Freser, vaig inserir-hi una fotografia d'un camió, possiblement fabricat a Alemanya, la marca del qual desconeixia completament.

Camió de l'empresa TRANSPORTS CARBONELL de Ribes de Fréser (Girona)

Al cap de pocs dies, l'amic Eduardo Bastida, sempre amatent, i gran coneixedor dels camions europeus, va formular un comentari afirmant que, efectivament, era un Phänomen Granit fabricat a Alemanya.

Aquesta setmana he rebut un correu electrònic de l'amic Carlos Pello, asturià i amant dels "fierros vieyos", conegut amb el sobrenom de "scabavis", qui em transmetia un altre correu d'en Rafael de la Vega, col·laborador del fòrum "camionesclasicos" i posseïdor d'una remarcable documentació de camions. En Rafael de la Vega, que resideix a Alemanya, confirmava que aquest camió era un Phänomen Granit, possiblement un 32 atenent a la referència "Diesel" del radiador, fabricat entre els anys 1953 i 1955 a l'antiga República Democràtica Alemanya.

Des d'ací vull agrair públicament la informació facilitada per l'Eduardo, en Carlos i en Rafael que ha permès la identificació d'aquest camió.

L'altre misteri que segurament mai esbrinarem és com un vehicle d'aquesta mena va anar a parar a TRANSPORTS CARBOBELL. Sense cap dubte, la flota de camions d'aquesta empresa ripollesa palesa que el parc mòbil dels anys cinquanta a Catalunya era un mica més variat del que sovint creiem.

dilluns, 13 de juliol del 2009

La benzinera de "quatre carreteres" a Tona (Plana de Vic)


A Catalunya hi ha algunes benzineres que eren de parada obligatòria quan es viatjava als anys seixanta i setanta. Qui no recorda aturar-se a La Panadella quan anava cap a les Terres de Ponent, fer un riuet, prendre un refresc i comprar uns carquinyolis. Per als camioners, era obligat deturar-se a La Panadella, just en els límits entre les províncies de Barcelona, Tarragona i Lleida, un cop superat el coll del mateix nom, per a refredar els motors després del dur esforç, omplir els dipòsits de carburant, descansar una mica i, si venia de gust, sopar i dormir.

Una altre de les benzineres mítiques era l'estació de servei de "Quatre carreteres", al municipi de Tona, just a les portes de la Plana de Vic venint de Barcelona. Aquesta benzinera tenia el seu hostal per a dormir, i uns tallers de camions per a engreixar els vehicles, repassar-los i atendre petites panes.

Crec que aquestes estacions de servei que esdevenien un petit poble per atendre les necessitats dels transportistes i dels viatgers per carretera, són el precedent immediat dels moderns "Truck center", sent llur origen els antics hostals de posta destinats als servei de cavalleries i ubicats convenienment en indrets específics per a renovar els cavalls del correu o el tir de les diligències.

En el cas de la benzinera de "Quatre Carreteres", llur emplaçament era molt ben escollit; probablement el seu origen era un antic hostal de posta degudament reconvertit, on antigament es canviaven els cavalls que arribaven esbufegant després d'haver superat la llarga i feixuga pujada de Sant Antoni, que enllaçava Centelles amb Els Hostalets de Balenyà; en tot cas, aquesta pujada de Sant Antoni era per als cavalls que venien des de Barcelona o des del Vallès, el tram final d'una ascensió que s'iniciava a La Garriga i ascendia des de les planures vallesanes fins a la Plana de Vic seguint la vall del riu Congost, i travessant els pobles de Figaró, Tagamanent i Aiguafreda.

Com ja s'ha expressat abastament en aquest bloc, les necessitats dels transportistes fins a la dècada dels vuitanta, era similar al que havien de menester els conductors de diligències: les precàries carreteres, la poca potència i qualitat dels camions juntament amb la consuetud de sobrecarregar-los, obligava a aturar-se per a refredar els vehicles, comprovar els nivells i evitar escalfades que podessin afectar fins i tot la junta de la culata.

Fotografia datada a finals dels anys cinquanta/començaments del seixanta de l'estació de servei de "Quatre Carreteres" amb l'estació de servei a primer terme i l'hostal darrera. Fixeu-vos en el plànol de carreteres pintat per a indicar i orientar als conductors. També es remarcable la publicitat de "Barreiros Diesel". A la dreta s'hi veuen els plataners a la cuneta de la carretera de Barcelona a Vic, els quals foren talats per a a eixamplar la carretera i reduir l'impacte dels xocs frontals contra aquests arbres:


'Benzinera


Una altra foto d'aquesta benzinera amb un Citroen en primer pla:


'Benzinera


Malauradament, aquesta benzinera fou malmesa per un camió bolquet el 17 d'agost de 1997, procedint-se a llur enderroc i sent substituïda per una moderna, funcional i impersonal estació BP.

Avui dia els viatges per carretera han canviat molt: els autos són veloços i potents, gairebé no pateixen panes, romandre-hi força estona assegut no esgota com abans, i els traçats moderns de les carreteres que evita els nuclis urbans mitjançant les variants, permeten escurçar molt el temps dels trajectes.

Que lluny que resta el record d'un parent de la família, l'Antonio Riera, que els divendres a la tarda d'estiu es desplaçava des de Barcelona fins a Viladrau, on hi tenia la família gaudint dels llargs i tranquils estius dels anys cinquanta i seixanta, a bord d'un modern Seat 1400 A. Aquest trajecte en aquells anys esdevenia una aventura propera a les 4 hores: sortir de Barcelona i travessar els nuclis urbans de tots els pobles del Vallès -Montcada i Reixac, la Llagosta, Mollet del Vallès, Granollers, les Franqueses del Vallès i La Garriga-, enfilar la vall del riu Congost i aturar-se obligatoriament a l'estació de servei de "Quatre carreteres", per a omplir el tanc de benzina en les poques benzineres que hi havia aleshores, prendre's una beguda per a refrescar-se i seguir el trajecte fins a Viladrau per a gaudir del cap de setmana acompanyat dels seus.

Ja podeu imaginar-vos que suposava que una carretera nacional travesses els nuclis urbans de pobles i ciutats curulles de gent firant, infants corrent i carros circulant. A la carretera era freqüent trobar-se amb carros carregats de productes agrícoles -els tractors i la mecanització del camp era tot just iniciada- o vells camions que circulaven lentament; l'amplada de les carreteres i els revolts feia ben difícil els avançaments.

Sens dubte, en aquella època allò veritablement important era arribar a destí. La durara del trajecte era una qüestió completament secundària. Tothom sabia dels imprevists del viatge com una punxada a la roda -la qualitat dels pneumàtics no era pas com avui dia- o una de les freqüents panes dels cotxes d'aleshores fabricats amb peces de procedència espanyola i de qualitat minsa.