dijous, 25 d’agost del 2011

Les plaques acreditatives del pagament de l'arbitratge de rodatge de les bicicletes.

Amb la Montse, tot fent un tomb pel poble, vam entrar a l'Antiga, una botiga deliciosa que restaura i ven mobles, llums i estris diversos, elegants i bells, gràcies al curós criteri de selecció de la Marta. La trobareu a la plaça Nova 7, al centre de Ripoll.

Els de casa hi som uns clients habituals de l'Antiga de Ripoll, tant per la compra d'articles nous i antics, com per a la restauració de mobiliari i l'assessorament que la Marta i en Miquel ofereixen. Quan cal regalar alguna cosa distingida, original, antiga i de qualitat, és segur que la trobem a l'Antiga.

Remenant dins de la botiga, vaig veure aquestes plaques de bicicletes que acreditava el pagament pel propietari de l'arbitri de rodatge. Aquest arbitri de rodatge també gravava els carros. L'administració pública que en tenia la competència atribuïda per a llur cobrament era la respectiva Diputació provincial.

Algunes de les plaques de bicicletes de finals dels anys 1950 i la dècada del 1960 de l'Antiga de Ripoll:

IMG_0495

IMG_0497

IMG_0502

IMG_0499

IMG_0496

IMG_0501

La visió d'aquestes plaques, la més moderna de les quals correspon a l'any 1968, va suggerir-me tres reflexions ben curioses: primerament, la funció de les Diputacions encarregades del cobrament d'un tribut que era una veritable antigalla, gairebé una relíquia tributària més pròpia dels principis del segle XX, que no pas d'un modern estat europeu dels anys 1960.

M'imaginava el subjecte passiu que anava a satisfer aquest tribut per a poder circular lliurement amb la seva bicicleta sense el risc de ser sancionat, davant del funcionari competent, gris i tronat, en una finestreta de fusta, satisfent el pagament de l'arbitri i el lliurament de la placa acreditativa de llur pagament. I per acabar-ho d'adobar, un policia municipal amb salacot i guants blancs inspeccionant que les bicicletes que circulaven portessin enganxada la preceptiva plaqueta.

En tot cas, ara i abans els municipis sempre han estat les Administracions públiques més properes als ciutadans i alhora fiscalment les més pobres. Vaja, el parent pobre, en una paraula. Haver de prestar serveis amb el cobrament de tributs d'aquesta mena sembla un acudit. Segurament que hi havia molta menys burocràcia -funcionaris, sous i exercici de competències- que avui dia.

En segon lloc, no acabava d'entendre que l'Administració tributària gravés els propietaris de bicicletes que circulaven durant els anys 1960. Indubtablement, això podia tenir cert sentit en els anys 1930, 1940 o, fins i tot, 1950, però crec que era una rucada en els anys 1960, que l'Estat espanyol havia deixat enrere finalment la misèria de la llarga postguerra. Tampoc entenia que la possessió d'una bicicleta representés una mostra de poder adquisitiu que justifiqués la imposició d'aquest tribut. Menys encara, que l'ús de la bicicleta suposés un benefici per al seu propietari que justifiqués el cobrament d'aquest arbitri.

Finalment, vaig pensar en la notable modernització de l'Administració tributària espanyola -la més eficaç de l'Estat per raons evidents- en quaranta anys. El sistema tributari espanyol dels anys 1960 no tenia cap relació amb l'actual sistema tributari: els tributs, els mecanismes de control i inspecció i la pressió fiscal són com el dia i la nit.

Desconec si per als ciutadans ha estat una millora o un perjudici. Suposo que hi ha opinions per a tots els gustos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada