dissabte, 27 d’octubre de 2012

El segon Barreiros Super Azor Gran Ruta de Transports Pujol: el reforçament de les rutes internacionals.

La indústria catalana, molt diversificada, sempre havia tingut una gran capacitat exportadora, manifestada amb intensitat als segles XVII i XVIII. Durant la Primera Guerra Mundial la indústria catalana va exportar productes manufacturats als països bel·ligerants. Van ser uns anys gloriosos per la indústria del país i les butxaques dels fabricants que va acabar abruptament el novembre del 1918. Nombrosos edificis modernistes del barri de l'Eixample de Barcelona van aixecar-se pels guanys assolits aquells anys.

L'ensorrada causada per la Guerra Civil Espanyola amb els assassinats de fabricants, les col·lectivitzacions i  els danys a les indústries per les necessitats de la guerra i els bombardeigs, es va agreujar amb la política econòmica implantada pel feixisme espanyol que va limitar l'activitat importadora de maquinària i matèries primeres. Aquest intervencionisme va danyar la competitivitat de la indústria catalana, particularment, des de l'any 1939 fins el 1958.

A principis dels anys 1960 es va capgirar finalment la situació. L'artífex va ser l'economista català Joan Sardà i Dexeus, un il·lustre exiliat els serveis del qual van ser sol·licitats pels dirigents franquistes més oberts i intel·ligents, conscients que el país se n'anava en orris. En aquells context, la indústria catalana va poder reviscolar i treure el cap a d'altres països.

Al marge de les empreses d'automoció amb capital pública, la Seat que produïa cotxes amb llicència Fiat i que va establir-se a la Zona Franca de Barcelona a desgrat del dictador Francisco Franco, i la Pegaso, hereva de la Hispano Suiza de Barcelona el gruix de la producció de la qual es va traslladar a Barajas, prop de Madrid, la indústria catalana del motor es centrava en la producció de motocicletes, de components i recanvis.

Les principals empreses catalanes de motocicletes -Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas i Derbi- exportaven una gran part de la producció. Les motos de trial i enduro van tenir una excel·lent acollida en un mercat molt exigent com el nord-americà. El problema d'aquestes empreses no era pas de qualitat i tecnologia sinó la poca producció. Automóviles Utilitarios SA (AUSA), el fabricant manresà de dúmpers per la construcció, també va iniciar l'exportació creixent dels seus productes i actualment manté el lideratge mundial en aquest sector.

La indústria tèxtil catalana, molt important aquells anys, produïa principalment pel mercat espanyol. En canvi, el sector metal·lúrgic tenia empreses amb una acusada vocació exportadora. És el cas de Jumberca, de Badalona, líder mundial en la fabricació de màquines circulars per la indústria tèxtil; Unidad Hermética, de Sabadell, productor de compressors; Corberó, fabricant de frigorífics; Bru, de Reus, fabricant d'electrodomèstics; A Ripoll, Soler & Palau, fabricant de ventiladors i la Farga Casanova que produïa cigonyals i peces per l'automoció; a Vic, Girbau, fabricant de maquinària per bugaderia industrial. Aquestes empreses tenien convenis col·lectius propis amb uns salaris superiors a la resta d'empreses del sector metal·lúrgic.  

La indústria química, principalment constituïda per empreses de capital estranger, va arrelar amb força al voltant de Tarragona. La industria farmacèutica, on hi predominava el capital familiar, també va desenvolupar-se aquells anys. I el sector alimentari, amb empreses multinacionals com Agrolimen-Gallina Blanca i Nutrexpa, també va expansionar-se per l'augment del poder adquisitiu de les famílies espanyoles a les dècades del 1960 i 1970.  

Les necessitats de maquinària, matèries primeres i l'exportació de productes manufacturats de la indústria catalana, enmig del context econòmic de la segona meitat dels anys 1960 i la dècada del 1970, determinava la demanda de transports internacional, un servei que cobria Transportir.

Aquesta agència de transports tenia l'oficina a l'avinguda del Marqués de l'Argentera 23, un carrer ample proper al port de Barcelona que facilitava l'estacionament dels camions dels qui hi treballaven. Transportir disposava d'una colla de transportistes autònoms als quals els hi facilitava la feina i cobraven per cada ruta. Les despeses de manteniment dels vehicles eren a càrrec del propietari del camió. Transportir procurava de recollir la mercaderia en el dia i lloc convingut i llur lliurament de conformitat amb allò pactat.

Atesa la feina que hi havia, en Josep Pujol necessitava un altre camió i llogar un xofer. Es va comprar un altre Barreiros Super Azor Gran Ruta per un fet casual. En una ocasió en Josep Pujol va patir una punxada d'una roda a la carretera. L'únic transportista que va aturar-se per donar-li un cop de mà va ser en Joan Mañé, de la Bisbal del Penedès, que curiosament tenia un altre Barreiros Super Azor Gran Ruta. Arran d'aquest comportament admirable, en Josep Pujol i en Joan Mañé van fer molta amistat. I quan en Joan Mañé es va vendre el camió Barreiros, va comprar-li en Josep Pujol.

El Barreiros Super Azor Gran Ruta, amb la caixa transformada per l'empresa Carrosseries Vic, fotografiat a Sant Feliu de Codines, poble on va fundar-se l'empresa i hi tenia el garatge on tancaven els camions, concretament al carrer de Agustí Santacruz 16:

fot698

fot699

El Barreiros fotografiat a Amsterdam. Va recórrer totes les carreteres europees per atendre els serveis de Transportir:

fot7171

El Barreiros Super Azor fotografiat al costat d'un Pegaso Comet:

fot701

Muntatge dels dos Barreiros Super Azor al port de Barcelona, que duplicava fictíciament la flota de Transports Pujol:

fot702

Dues fotografies més del Barreiros Super Azor Gran Ruta:

fot7102

fot7101

La longitud de xassís d'aquest camió era considerable en aquells anys:

fot708BIS2

Tallers Gili, de Granollers, mantenien i reparaven els camions de Transports Pujol. I el Taller de Les Quatre Carreteres, al peu de la nacional C-17 -en aquells anys era la Nacional 152-, davant de l'hostal del mateix nom que era una parada obligada pels camioners d'Osona i el Ripollès que feien cap a Barcelona, li canvia periòdicament els pneumàtics dels camions. 

Atesa la feina que hi havia, en Josep Pujol va comprar un camió Avia per atendre els serveis de transport internacional lleugers. Aquesta història però serà objecte de la propera crònica.

divendres, 26 d’octubre de 2012

El Barreiros Super Azor Gran Ruta de TRANSPORTS PUJOL de Sant Feliu de Codines.

Amb el Barreiros Halcon, Transports Pujol havia encetat les rutes per Espanya. La recaderia entre Sant Feliu de Codines i Barcelona i els transports d'àmbit provincial eren cosa del passat. Atès que la recaderia era una activitat que no interessava, els senyors Pujol van vendre-li la línia de recaderia i el camió Ebro B-45 amb què cobrien aquest servei a en Joan Salamaña, un altre transportista de Sant Feliu de Codines que feia de recader i treballava per empreses del municipi.  

El Barreiros Halcon era un camió una mica just de motor i tenia una cabina molt petita. Per atendre els transports arreu de l'Estat espanyol, cada cop més nombrosos, en Josep Pujol i Vallcorba va comprar un Barreiros Azor Gran Ruta, amb una caixa de fusta per transports generals fabricada per Carrosseries Vic, el seu carrosser de confiança. Disposava d'una vela que cobria la mercaderia.

La cabina d'aquest Barreiros, que derivava del Berliet francès, gaudia de molt bona acollida entre els transportistes espanyols. I llur amplitud la feia apte per transports de llargues distàncies. En Joan Pujol dins la cabina del Barreiros Super Azor Gran Ruta:

fot678

Als anys seixanta el món del transport i les relacions entre els camioners eren molt diferents d'avui dia. Era costum d'aturar-se a la carretera i fer-la petar amb altres companys de professió. En Joan Pujol acompanyat d'uns altres camioners aturat a un voral de la carretera:

fot679

fot681

També se li afegeixen altres companys amb els seus vehicles. En aquells anys en les rutes nacionals hi havia principalment camions Pegaso, Barreiros i alguns estrangers d'importació, com el Man dièsel retratat: 

fot680

fot683

fot684

fot685

fot682

El Barreiros a Casares, un poble de Màlaga. Una imatge habitual de la Espanya dels anys 1960 amb el pagès que es protegeix del sol amb una boina i el burret al seu darrera. El camàlic es carregava els feixos a l'esquena i usava una escala per enfilar-se a la caixa, una tasca que exigia paciència, temps i traça:

fot689

El Barreiros Super Azor fotografiat a Sant Feliu de Codines amb la placa TIR. El començament dels transports internacionals amb les rutes per països europeus:

fot696

fot697

El Barreiros Super Azor amb llantes trilex o d'aranya, i amb la placa TIR, acrònim de Transport International Routier, la finalitat del qual era la simplificació administrativa dels tràmits duaners entre els països adherits. Transports Pujol havia fet un pas més i realitzava rutes pels països europeus.

fot686

En Josep Pujol va treballar per TRANSPORTIR, una agència especialitzada en els transports internacionals i que tenia l'oficina a l'avinguda Marqués de l'Argentera 23 de Barcelona, davant de l'Estació de trens de França i prop del parc de la Ciutadella, que acull el palau del Parlament de Catalunya i del Zoo de la ciutat, al barri de la Ribera de Barcelona, on hi havia les oficines i establiments de les empreses de transport que operaven a Barcelona:

fot687

fot688

Per atendre els clients de Transportir, en Josep Pujol anava sovint al port de Barcelona per carregar i descarregar. Quan hi havia feina al port, tenia per costum de dinar en una fonda de la plaça de Sant Agustí Vell, al cor del barri de Ribera, de Barcelona, que freqüentaven alguns transportistes, on endrapaven una cuina popular i saborosa.

També es van iniciar els transports pels països europeus, principalment França i Itàlia. El Barreiros Super Azor fotografiat en diversos indrets d'Europa. Mentre es feia temps per complimentar els tràmits administratius, era una bona ocasió per fotografiar el camió:
fot690

fot691

fot692

fot693

Es cobrien transports internacionals i també serveis per l'Estat espanyol. El Barreiros fotografiat davant de les muralles de Àvila, a Castella:

fot700

Transports Pujol es va especialitzar en els transports internacionals. La internacionalització de l'economia catalana amb empreses exportadores que alhora precisaven de productes i maquinària estrangera permetia aquesta activitat.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

El Barreiros Halcon de Transports Pujol de Sant Feliu de Codines: les primeres rutes arreu d'Espanya.

TRANSPORTS PUJOL va experimentar una forta embranzida amb la incorporació a l'empresa d'en Josep Pujol i Vallcorba, fill de l'Antoni i de la Maria. En Josep va entrar a l'empresa coincidint amb el gran tomb que va experimentar el país arran de la implantació del Pla d'Estabilització Econòmica l'any 1959.

La bonança econòmica derivada de la nova política econòmica, amb una tímida liberalització, i el creixement subsegüent, van impulsar els primers transports per tot l'Estat Espanyol, principalment pel País Valencià, on hi havia un dinàmic teixit de petites empreses familiars i una notable producció agrícola, i Madrid, la capital de l'Estat beneficiada del centralisme que va implantar-se a principis del segle XVIII amb els Borbons i que s'ha mantingut inalterat fins als nostres dies. 

Al tombant dels anys 1960, TRANSPORTS PUJOL traginava les mercaderies que havia cobert de sempre. Des de Sant Feliu de Codines i voltants, cap a Barcelona, baixaven productes agrícoles i les lleteres que fabricava l'empresa Vallcorba plenes de llet procedent de les granges de Sant Feliu de Codines i dels pobles propers. També baixaven patates que produïen en Felip Badia i Flaquer i llur fill Emili, de Can Trumfet, en una finca de Bigues i Riells. Són uns anys que encara hi havia demanda de fusta i l'activitat de desemboscar era intensa.

En Josep Pujol va decidir de comprar un camió Barreiros Halcon i va carrossar-lo amb una caixa de fusta per transports generals. En aquells anys, solament es podia comprar un Pegaso o un Barreiros. Al mercat, no hi havia més oferta disponible. En Josep Pujol va optar per Barreiros, una marca en què sempre hi confiaria:

img989

img988

Els camions de Can Pujol els tancaven en un garatge de Sant Feliu de Codines. L'Emili Badia, en Trumfet, els greixava i repassava els nivells a canvi de vint-i-cinc pessetes per camió. Amb aquest capital, l'Emili ja en tenia prou per anar al cinema i prendre's un refresc.

Amb aquest Barreiros Halcon TRANSPORTS PUJOL va fer viatges per tot l'Estat Espanyol. Malgrat que era una cabina de reduïdes dimensions, sense llit per acotxar-se i descansar, es transportava mercaderies on calgués per aquelles carreteres de l'època. Un viatge de Barcelona a Madrid, les dues ciutats més importants d'Espanya, era en aquells anys una odissea. A Catalunya, havent sortit de Barcelona hi havia el port del Bruc, amb llurs revolts tancats; al cap de pocs quilòmetres, per penetrar a la comarca de la Segarra i el pla de Lleida hom es trobava el port de la Panadella; quan s'entrava a l'Aragó, traspassat el riu Cinca, calia superar el port de Fraga, molt costerut. Aquells motors tan justets, patien de valent.

Aquest Barreiros Halcon també li permetia a Transports Pujol d'atendre els clients que tenia a Sant Feliu de Codines i a Barcelona. És el cas de l'empresa tèxtil Permanyer Vilanova. Li transportava el teixit de roba que produïa a la fàbrica de Sant Feliu de Codines als magatzems tèxtils del carrer de Trafalgar i la Ronda de Sant Pere de Barcelona que venien a l'engròs. Dues fotografies del Barreiros del Barreiros Halcon a la carretera general de Madrid a València:

img991

img990

El Barreiros Halcon aturat a un d'aquells restaurant de l'època, sòrdids, infectes i misèrrims, desproveïts de tota gràcia, de nom exòtic -Restaurante Oasis- i amb la propaganda de Coca-Cola. A l'autovia de Castelldefels, fins no fa gaire anys, encara n'hi havia uns quants d'aquests restaurants on s'hi aturaven els escombriaires de Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat quan anaven o tornaven de l'abocador del Garraf, ja clausurat: 

img995

img993

El camió ben estibat. Calia aprofitat el viatge al màximum. I les autoritats de l'època eren més permissives que no pas actualment:

img994

El Barreiros Halcon aturat en una carretera general espanyola de principis dels anys 1960. El trànsit encara era molt baix. L'activitat econòmica tot just s'havia desvetllat:

img992

A la dècada de 1960, en Transports Pujol va ampliar la flota amb la compra de camions Barreiros per atendre els serveis de transport que li demandaven. Van ser uns anys molt bons pel transports, en contrast amb el que succeeix avui dia.  

dissabte, 13 d’octubre de 2012

TRANSPORTS PUJOL VALLS de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental): els orígens.

En Josep Carbonell i Rodés, un bon amic i col·laborador del bloc, ha realitzat una recerca exhaustiva d'antics transportistes a Sant Feliu de Codines, el poble on hi resideix, i als pobles del voltant. Els testimonis del transport que ha recollit en Josep han estat objecte de sengles cròniques en aquest bloc. En els propers articles exposarem la història d'una empresa fundada a Sant Feliu de Codines que va fer transport internacional: TRANSPORTS PUJOL. 

Els orígens d'aquesta empresa de transports es remunten a finals del segle XIX. Hi ha constància que devers l'any 1895, dos germans de Sant Feliu de Codines, en Josep i en Feliu Pujol i Alsina, van fer societat per transportar mercaderies en carro i cavall. També eren els recaders de Sant Feliu de Codines a Barcelona. Amb el carro i cavall,  traginaven productes agrícoles, paquets, encàrrecs concrets i productes manufacturats. Com la major part dels recaders del país, tenien l'agència al barri de la Ribera de Barcelona, concretament, al carrer del Portal Nou. En Josep Pujol i Alsina:

pep de can pep-2

I en Feliu Pujol i Alsina, calçat amb unes espardenyes:

Feliu-1

La comarca del Vallès Oriental, capitalejada per Granollers, disposava de riques masies que desenvolupaven una intensa activitat agrícola i ramadera. Les valls i turons suaus que conformen el Vallès Oriental oferien abundants productes agrícoles, bestiar i aviram que proveïa la ciutat de Barcelona, propera i de fàcil accés. 

Cada dia nombrosos traginers dels pobles del Vallès Oriental transportaven productes frescs i carn per atendre la demanda que hi havia als mercats i establiments de Barcelona. La forta industrialització del país, principalment d'indústries tèxtils, escampada arreu dels pobles i ciutats, determinava que els recaders haguessin també de transportar matèries primeres i productes acabats. Per accedir a Barcelona, els recaders i traginers havien d'abonar als burots els drets d'entrada de les mercaderies que transportaven. 

Sant Feliu de Codines és un bonic poble del Vallès Oriental conegut pel seu aire fi i tonificant i les fonts properes al poble que rajaven aigües d'una gran qualitat. També era reconegut per la producció de cireres, avui dia completament debolida, molt saboroses i apreciades, i per la fusta de pi que s'extreia de llurs boscos. A redós de l'activitat de desemboscar van sorgir a Sant Feliu de Codines nombrosos transportistes que traginaven els pelats cap a Barcelona i les ciutats industrials circumdants.

En Feliu Pujol i Alsina va tenir tres fills, la Roseta, l'Antoni, nascut l'any 1909, i en Joan, nat l'any 1916. Els dos fills van seguir el negoci del seu pare i del seu oncle, dedicant-se al transport. Baixaven cap a Barcelona productes agrícoles, llet i productes tèxtils acabats. De retorn a Sant Feliu de Codines carregaven matèria primera i productes sol·licitats pels comerços de Sant Feliu de Codines. L'Antoni Pujol damunt d'un carro, a Sant Feliu de Codines:

Ton, el fill d'en Feliu, damunt d'un carro.

L'Antoni, o Ton com era conegut, i el seu germà Joan van ser capdavanters en l'ús dels camions. L'any 1930 van comprar el seu primer camió, un Stuka de fabricació russa que van carrossar amb una caixa de fusta per transports generals i una vela. L'Stuka fotografiat el 20 d'abril del 1934 al passeig de Colom de Barcelona:

img234

En Ton i en Joan Pujol van patir les requisicions de vehicles practicades al començament de la Guerra Civil Espanyola. L'Stuka, com la resta de camions de Sant Feliu de Codines, va ser col·lectivitzat. Atès que en aquells anys hi havia poques persones que sabessin conduir camions, en Joan Pujol va conduir-lo mentre va durar la Guerra Civil. L'Stuka, carregat de troncs i col·lectivitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), a Barcelona, el 10 de març de 1937:

img226

Els dos camions de la família Pujol fotografiats el 31 d'agost de 1939 al carrer del Portal Nou del barri de Ribera, de Barcelona, un cop recuperada la plena propietat per la família Pujol per l'acabament de la Guerra Civil Espanyola:

img224

L'Stuka el 2 de desembre de l'any 1939, a Barcelona, el camió que en Joan Pujol va conduir durant la Guerra Civil Espanyola:

img231

El 1939, l'any que va es va acabar la Guerra Civil, el país estava exsangüe, desfet. Gairebé no hi havia vehicles, ni recanvis, ni pneumàtics ni carburant. Ateses les dificultats d'aquell temps, la família Pujol va resoldre d'associar-se amb altres dos transportistes de Sant Feliu de Codines, les famílies Valls i Permanyer. D'aquesta unió en va sorgir l'empresa TRANSPORTS PUJOL-VALLS I PERMANYER.

El Stuka també transportava productes agrícoles, com les acreditades cireres de Sant Feliu de Codines, i llet de les granges d'aquell cantó enllaunades amb les lleteres que produïa Can Vallcorba. Igualment s'encarregaven dels productes manufacturats per proveir les botigues de Sant Feliu de Codines. El Stuka el 19 d'agost de 1940, a Mollet del Vallès, en ocasió de la seva Festa Major:

 img233

 L'any 1942 va morir l'Antoni Pujol. La Maria Vallcorba, la seva vídua, va fer-se càrrec del negoci. L'any 1945, la família Permanyer va vendre's la participació que tenia a l'empresa de transport, continuant-lo únicament les famílies Pujol i Valls. En aquells anys, el Stuka rus traginava els troncs desboscats de les muntanyes properes a Sant Feliu de Codines:

img229

L'empresa Transports Pujol-Valls tenia a la primera meitat dels anys 1940 aquest camió Chevrolet destinat a transports generals i recaderia:

img230

L'any 1946, en Joan Pujol i Vallcorba va establir-se pel seu compte fundant la seva pròpia empresa de transports en societat amb la família Macià. L'empresa TRANSPORTS PUJOL-VALLS, la història de la qual ja varem reportar en una crònica del 19 de juny de 2010, tenia el despatx al carrer Agustí Santacreu 33, de Sant Feliu de Codines.

La Maria Vallcorba, associada amb la família Valls, va tirar endavant el negoci juntament amb els seus fills Josep i Francesc. Als anys 1950, Transports Pujol-Valls tenia aquest camionet amb una caixa per atendre transports generals i serveis de paqueteria entre Sant Feliu de Codines i Barcelona:

img986

Transports Pujol-Valls també tenia aquest camió carregat de troncs extrets dels boscs de Sant Feliu de Codines i pobles propers. Als anys 1940 i 1950, els treballs de desboscar es practicat abundanment a Catalunya atesa llur rendibilitat:

img987

Els mesos de maig i juny, el temps de recollida de les cireres, un camió de Transports Pujol baixava cada dia carregat de caixes de cireres cap a Barcelona, que registrava una gran demanda. Al setembre, també es produïen grans collites de raïm a Sant Feliu de Codines, un raïm dolç i primerenca que era transportat a un majorista de Vic que en comprava grans quantitats. L'Antoni Pujol:

avi ton-1

En Josep Pujol i Vallcorba, fill gran de la Maria Vallcorba, va continuar en el món del transport seguint la tradició familiar endegada pel seu avi Feliu Pujol i Alsina. En Josep va impulsar l'empresa amb els transports arreu de l'Estat Espanyol, època que tractarem en la propera crònica.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Catàlegs d'autobusos Sava, gentilesa del senyor Àngel Vilar de La Bisbal d'Empordà.

El senyor Àngel Vilar, fundador de l'empresa TRANSPORTS I GRUES ÀNGEL VILAR SA, també disposa de tres catàlegs de microbusos que fabricava l'empresa val·lisoletana SAVA a la dècada dels anys 1960.

Als anys 1960 era un fet patent que la indústria espanyola no disposava de tecnologia pròpia per la fabricació de vehicles, particularment, d'autos i vehicles industrials. En l'apartat de motocicletes, la indústria de la qual era bàsicament catalana, aquesta afirmació s'hauria de matisar.

ENASA, el gran fabricant de camions i autocars i que identificava el Pegaso com el camió espanyol davant de l'èxit creixent dels camions Barreiros, disposava d'acords amb la Leyland anglesa que tenien per objecte la transferència de tecnologia. També era el cas de Motor Ibérica SA, fabricant dels vehicles Ebro. L'Eduardo Barreiros, fundador de l'empresa Barreiros Diesel SA, va excel·lir en aquest apartat. Murri i molt intel·ligent, va copiar tot el que va poder. Els motors petits es basaven en els Perkins i els grossos en els Scania Vabis. Per què calia invertir diners en investigació i desenvolupament si d'altres empreses ja ho havien fet? Les particulars condicions en què es trobava Espanya aquells anys afavoria la proliferació d'aquestes pràctiques. D'altres fabricants de camions petits i lleugers van recórrer als motors Perkins.

La Societat Anònima de Vehicles Automòbils (SAVA) no va ser pas una excepció. Produïa furgonetes, camions i autocars sota llicència de la British Motor Corporation i la Berliet francesa. Malgrat aquestes credencials, mai van ser vehicles gaire apreciats pels transportistes. Van tenir força èxit a principis de la dècada del 1960, per bé que aviat les vendes van perdre pistonada. No podien comparar-se pas amb els vehicles Ebro, el gran fabricant espanyol de vehicles lleugers. Catàleg del microbús Sava S-76 A carrossat per l'empresa Carrocera Moderna:

IMG_1742

IMG_1743

El mateix microbús amb la carrosseria de luxe:

IMG_1746

IMG_1747

Una altre microbús Sava amb una carrosseria de luxe produïda per Carroceria Moderna, de Pontevedra, sobre un xassís Sava S-71:

IMG_1744

IMG_1745

Actualment la qualitat i fiabilitat d'un vehicle és un aspecte molt considerat pels fabricants i valorat pels compradors. Malgrat els milers de vehicles que circulen diàriament per les carreteres, és improbable de trobar-se amb un vehicle en pana. En canvi, cinquanta anys enrere les panes de tota mena -incloent-hi punxades de rodes- sovintejaven.

A principis del 1960, quan van sorgir uns quants fabricants de vehicles espanyols de vida efímera, hi havia una gran necessitat de disposar de camions i autocars perquè calia aprofitar el creixement econòmic d'aquells anys que es traduïa en feina i un sou cada mes. Molts transportistes no podien pas comprar un Pegaso pel preu i pel temps que trigaven en lliurar el vehicle. S'havia de treballar amb el què hi havia. En Joan Brugués i Prat, un important empresari del transport de viatgers per carretera de Banyoles que havia tingut uns quants autocars Sava, ho va definir d'una manera clara i precisa: calia treballar i disposar d'un vehicle, al marge de la seva qualitat i fiabilitat. A diferència d'avui dia, en aquells anys els números sortien i la rendibilitat del negoci era segura, es treballés amb un Sava, un Avia, un Nazar, un Pegaso o un Barreiros.

És en aquest context on Sava va trobar el seu segment de mercat. A la segona meitat dels anys 1960, les coses es complicarien i ENASA va haver de comprar Sava. Una adquisició que li seria un llast a principis dels anys 1970, amb la crisi del petroli que van patir els països industrialitzats d'Occident.

Agraïm al senyor Àngel Vilar aquests catàlegs d'aquests vehicles que van tenir una bona acollida a la dècada del 1960 entre nombrosos transportistes catalans.